Com la gent de mar
que ha de viure a muntanya
i pateix l´angoixa
que provoca l´enyor
d´aquell so tan preuat
que de nits ja no el engronxa;
Així, des de la distància,
dels quilòmetres que ens separen,
contemplo de nits encara la teva mirada
tota plena d´aigües
i de tonalitats mediterrànies.
Aquells ulls tan teus
que sempre han sabut meravellar-me
i que, si mai descobreixo plorosos,
ofegats en llàgrimes,
cruels se´m claven
amb fixació obstinada
just allí on més em dol…
El temps ha esdevingut
de la distància, l´udol
i és així que desconec
si els teus ulls encara em contemplen;
m´agrada d´imaginar-me, però,
que, malgrat la llunyania,
poden les teves pupil.les encara percebre
el caliu que et voldria transmetre
amb el millor dels meus somriures
Ester
Leipzig, 17 de febrer de 1995
Aquest poema me´l van escriure fa 15 anys una amiga i el vull publicar si l´autora està d´acord si no el borro, el tresor que es troba fen neteja a fons.


